Comparteixo la crítica del CD apareguda a la REVISTA MUSICAL CATALANA, signada per Albert Ferrer Flamarich:
NARCISA FREIXAS (1859-1926) Ester Vela, piano. Narcisa Freixas: Piano infantil sèrie 1 i 2, Llibre de les danses, Peces característiques. La Mà de Guido, 2019
Es pot afirmar que Occident ha construït la seva historia sobre un monòleg analític, i les dones han estat dins l’alteritat, l’altre de l’altre, i, alhora, l’altre de si mateixes. La seva música i la seva existència sonora són encara un mapa críptic d’un camí a mig recórrer. En aquest sentit, iniciatives i treballs de la vàlua com el present, editat per la sabadellenca La Mà de Guido, són una eina per reescriure una història reductora i massa centrada en la tradició erudita. D’aquesta manera, la recuperació de cançons de compositores catalanes del Modernisme i del Noucentisme a càrrec de, per exemple, la soprano Maria Teresa Garrigosa acompanyada amb altres cantants i pianistes o aquest compacte amb l’obra per a piano sol d’una d’elles, Narcisa Freixas (1959-1926), participen de la revisió epistemològica amb què la musicologia feminista fa anys que intenta sacsejar el cànon musical establert. Com a mínim amplien el fet musicològic amb investigació i recuperació patrimonial.
Ester Vela presenta una selecció que és un clar exemple d’integració en els corrents artístics del moment, fonamentats en un progrés basat en la recuperació de les arrels culturals del poble català i alhora la dignificació de la dona en la societat. Figures com la sabadellenca Freixas van canalitzar les aspiracions artístiques i socials a través del piano com a vehicle d’autorealització. Al marge d’una distracció, l’instrument fomentava oficis com el de mestra de música, mentre que les lliçons de cant i piano eren l’incentiu per desenvolupar unes carreres musicals que sovint també combinaven l’actuació solista –tot i els prejudicis de l’època– amb la facultat compositiva.
A grans trets, són col·leccions de melodies d’àmbit restringit, amb superposicions de plans sense excessives complexitats i textures transparents, d’aparent senzillesa, en unes peces la majoria de les quals tendeixen a l’aforisme i la concisió a partir d’estructures i seccions molt senzilles. Tècnicament no exigeixen virtuosisme tècnic i estilísticament aposten per contrastos accentuats però sense exageració, així com per una cantabilitat amarada a la tonada popular i a les peces de saló. La digitació d’Ester Vela recrea aquestes partitures amb una combinació de flexibilitat rítmica, vitalitat i calidesa expressiva que realça matisos, s’adequa estilísticament i fraseja fent evidents les simetries i els arcs i períodes melòdics i estructures rítmiques –especialment en les d’arrel folklòrica–, i alhora l’essencialisme dels acompanyaments, l’ornamentació mesurada amb què Freixas desplega una suggestiva sensibilitat a cavall entre l’emotivitat continguda i la contemplació. Una percepció que encaixa amb l’expressió “mare agradosa” amb què l’icònic Santiago Rusiñol s’hi referia. Ho palesen l’exquisidesa i afectuositat de “La son” i “L’ocell” de la primera sèrie Piano infantil i Elegia; la temprança i força de les tres sardanes: A Sant Medir, Flors de la terra i Dolça Catalunya; i també la grandesa i humil solemnitat de la marxa que basteix Corpus. No menys atractiva és l’esquitxada de frenesí festiu introductòria de Non-Non o “Els caminants” al Llibre de danses. A més, Vela signa un dels dos textos de les excel·lents notes de carpeta en l’hagiografia i en la mínima guia d’audició de les obres amb apunts de la tècnica pianística.
